jueves, 19 de noviembre de 2009





- Copieu el sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana. Expliqueu-ne el contingut i justifiqueu la pertinença al gènere.



Sirventès:

Després de la cançó és el gènere més estès. S'anomena així perquè se servia de la melodia d'una cançó -per raons de temps, d'oportunitat en la seva aparició i també de comercialitat, és a dir, perquè fos fàcilment recordada per tothom ja que la gent coneixia la música i només li calia aprendre la lletra.


El sirventès és una poesia moralitzadora, d'atac personal, d'atac o propaganda política, de reprensió dels costums, etc.

Les variants més importants són les següents:

1. Sirventès moral. Blasma mals costums o abusos de determinats estaments socials, dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers.

2. Sirventès personal. Es tracta d'un atac i una sàtira contra persones odiades pel trobador..

3. Sirventès polític. El trobador es converteix en portaveu d'un país, un senyor o una política que defensa al mateix temps que ataca el país, el senyor o la política contrària.

4. Sirventès literari. Es tracta de manifestos, exposició de gustos literaris, critiques contra la manera de fer de determinat trobador...


I

Cançoneta lleu i plana,

lleugereta, sense pretensions,

jo faré del meu Marquès,

del traïdor de Mataplana,

que és d'engany farcit i ple.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.


II

Marquès, bé hagin les pedres,

a Melgur, prop de Someires,

on perdéreu tres de les dents;

no tenen cap dany que les primeres

encara continuen allò i no ho sembla gens.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.


III

Pel braç no us dono una figa,

que sembla cabiró de biga

i el porteu mal estès;

es necessitaria ortiga

que el nervi us estengués.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.


IV

Marquès, qui en vós confia

no té amor ni companyia;

ha de gaurdar-se sempre

en qualsevol ocasió: sigui de dia

i de nit no vagi en vós de cap manera.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.


V

Marquès, és ben boig qui es vana

de fer migdiada amb vós

sense calces de cordovà;

i mai fill de cristiana

pitjor costum no ha permès.

Ai, Marquès, Marquès, Marquès,

d'engany sou farcit i ple.




Aquest poema està adreçat a Ponç de Mataplana, amb qui tingué molt males relacions. És una sàtira, una crítica despietada contra el marquès.

Té una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada (sembla que el 1172, Ponç de Mataplana acompanyà el rei Alfons I a Montpeller en una expedició, i que caigué del cavall i es trencà les dents) i amb uns costums llicenciosos ha perdut, possiblement, el respecte de tothom.




Guillem de Berguedà era un noble que fou vescomte de Berguedà i propietari de terres i castells. Cavaller i guerrer amb un caràcter agressiu, va dedicar part de la seva vida a combatre els seus veïns. Els poemes que va compondre van ser sobretot sirventesos (que escrivia contra Pere de Berga, Ponç de Mataplana i el Bisbe d'Urgell), il·lustren un agitada biografia, plena de bregues i combats.

Ponç de Mataplana descendent d'un importanat llinatge vinculat als reis de Catalunya i Aragó. Els Berguedà tenien terres dels Mataplana i n'eren, per tant vassalls. Les discòrdies van ser nombroses, sobretot de tipus econòmic.


Per acabar podem dir que aquest poema és un sirventès perquè té un contingut moralitzador, ataca a Ponç de Mataplana des de dos vessants:

1. Sirventès moral. Plasma mals costums o abusos de determinats estaments socials (marquès), dóna preceptes de comportament, critica la degeneració dels costums dels cavallers...
2. Sirventès personal. Es tracta d'un atac i una sàtira contra persones odiades pel trobador (Ponç de Mataplana)

MIGUEL PÉREZ NIETO.

jueves, 5 de noviembre de 2009

Tirant lo Blanc
LA CAVALLERIA


Tirant lo Blanc és una gran novel·la, és una de les novel·les cavalleresques més importants de l'Edat Mitjana europea i significa un pas de gegant cap a la novel·la moderna. Tirant es va escriure entre 1460 i 1464 i narra les aventures amoroses i guerreres d'un cavaller.

L'heroi s'inicia participant en competicions cavalleresques a Anglaterra, prossegueix les seves aventures a França i acaba arribant a salvar l'Imperi Romà, com a duc de l'Imperi, davant dels turcs. Mor per una infecció respiratòria (pulmonia) just abans de casar-se oficialment amb la princesa Carmesina, hereva de l'imperi. (Tirant lo Blanc, morint d'aquesta manera s'aproxima més a les persones normals, que no són herois, i axí es deixa enrere la idea de que els herois són invencibles. Ja que mor per una malaltia molt comuna)

Nosaltres hem triat el tema de la cavalleria, per fer les següents activitats:

- La lectura del Tirant lo Blanc permet descobrir com es comportava un cavaller de ficció. Així, hi podem trobar, per exemple:

• Com és la cerimònia d'armar un cavaller:

Vet aquí com va ser armat cavaller Tirant lo Blanc a les festes del rei d'Anglaterra, en un dels primers capítols de la novel•la:

Tirant va ser el primer que va rebre l'orde de cavalleria, va fer el jurament de rigor i el Rei d'Anglaterra li va donar el cop d'espasa, set donzelles la hi van cenyir i quatre cavallers li van posar els esperons; i va ser portat al tro reial per la Reina i una duquessa, i es va asseure al costat dels monarques. L'endemà, va fer els seu primer combat i, en presència de tota la cort, va matar un cavaller lluitant a cavall. Després va lluitar a peu i va aconseguir fer caure el cavaller de Muntalt, al qual va haver de matar perquè no va voler-se rendir a la seva lliberalitat. (extret del Resum de l'argument de la novel•la)

Tirant comença essent un cavaller errant (quan triomfa a les festes d'Anglaterra), però acaba actuant com un gran estratega militar: venç les batalles gràcies a la tàctica militar i a l'astúcia.
Tinguem en compte que Tirant té 20 anys al capítol 29 i que les festes a Anglaterra duren un any i un dia (com ens diu el capítol 38). Tirant té, en aquestes alçades de la novel•la, 21 anys.


• Una definició de cavalleria:
La cavalleria neix al segle XII i és un estament propi del sistema feudal. El cavaller disposa d'un cavall i d'armes i es posa al sevei del senyor, que a canvi li ofereix protecció i diversos beneficis.
Institució militar pròpia de la noblesa feudal, consagrada per la religió, que obligava els qui hi eren admesos a combatre per la fe i la justícia, a protegir els febles, a ésser lleials i cortesos. L’orde de cavalleria. L’edat d’or de la cavalleria. La flor de la cavalleria. Cavalleria errant.

A partir del capitol 234 es pot deduir quines pautes han de seguir els cavallers, ja que Tirant es cau i es trenca una cama, llavors, Hipòlit i el senyor d'Agramunt (cavallers), passen i el senten cridar de dolor. Confonent-se amb la veu d’una dona, comenten que el seu deure com a caballers es ajudar a aquella dama si necessita ajuda:

-Per pietat, anem-hi -va dir el Vescomte- i si és una dona o una donzella que hagi de menester ajuda, donem-la-hi si podem, ja que hi estem obligats per art de cavalleria.
Oriol i Miguel.